De certeses i màgia
Si m'ho haguessis preguntat, ai, si m'ho haguessis demanat...
Però no t'ho vaig voler preguntar.
Per si deies que no. Per si em deies que sí.
Que no sabia, i encara no sé, quina resposta espanta més. Tampoc volia semblar massa boja o massa il·lusa, que les il·lusions i les bogeries tenen molt en comú i quasi no ens coneixíem. Ara em coneixes prou per a saber que tinc set de viure, que aquí molts cops m'ofego. Que la vida que se m'ofereix, la que sembla que és la que toca, no sé si la vull. Que tinc poques certeses. I les poques que tinc les atresoro.
Sé que aquella nit a la platja de la Barceloneta m'hauria d'haver banyat. No importava si l'aigua estava freda, si et quedaves a la sorra o si tornava a casa enfarinada en sorra. M'hauria d'haver banyat.
Altres certeses que atresorat aquest estiu són per exemple que la màgia, diga-li atzar o com vulguis, és capritxós i no es pot provocar. Ensorra l'empirisme. Que com en moltes reaccions químiques no n'hi ha prou amb ajuntar els reactius i ajustar el pH o la temperatura... Potser existeixen catalitzadors, és cert. Quan estàs prou relaxat i receptiu amb el món és més fàcil que succeeixin coses extraordinàries: "Déu només ajuda aquells que s'ajuden a si mateixos". Traduït seria un "espavila't". Això que tant t'agrada dir-me.
I m'enorgulleixo de espavilar-me superant pors i, ja sigui a les agulles per fer forats d'arracades o acceptant que hi ha errors que poden ser encerts. Com agafar un bus erroni de matinada i emportar-te un passeig nocturn per Barcelona i els seus records. I qui diu triar bus, diu triar una carrera. O espavilant-me atrevint-me a fer coses que hagués jurat que mai faria, com tirar la canya descaradament a un cambrer...
Encara que et reconec que hi ha hagut moltes matinades d'estiu que he fet retirada. De la vida. D'intentar canviar les coses. De tu. De tothom. De lluitar contra el mal de cap. De la farmàcia. De suportar la xafogor. De buscar respostes. De no tenir-ne. De desesperar-me per no trobar-les. De trobar-me sola rodejada de gent. De deixar d'intentar entendre persones. D'enyorar-les. De no ser jo mateixa...
Això d'acceptar coses no se m'ha donat mai gaire bé. No sé què ho fa. Però sé que gràcies a això sóc apassionada i compromesa. Tossuda. Prou tossuda per a fer a vegades bogeries o impossibles. Si m'ho haguessis preguntat, si m'ho haguessis demanat, hauria fet una bogeria i t'hauria dit que sí. T'hauria acompanyat. Mira que feia temps que no volia res amb una il·lusió tan i tan absurda. Sense motius racionals. Sense explicació. Un desig que connectava amb la presa de contacte amb el terra, amb la vida. Però tot plegat m'ha servit per entendre que hauria de viure el meu dia a dia amb la mateixa il·lusió que em feia pensar en recórrer el sud-est asiàtic al teu costat. Coneixent-me, coneixent el món. I que si t'haguessis deixat, t'hauria estimat. Ni que fos només un estiu. I hauria estat maco. Tot i saber que no et podria retenir i que res tindria a veure amb mi o les meves qualitats. Tampoc ho volia. Era molt conscient que necessites marxar, volar, fer una fugida endavant. Per tu, per salut mental, emocional, per la teva pròpia felicitat. Ho sabia i ho sé. Sé que t'enyoraré, ho sabia també des del primer dia. Allò que deia de les certeses... Però també parlàvem de màgia i per mi trobar-te de casualitat ha estat el punt de fortuna de l'estiu. I no em refereixo a aquella matinada que ens vam trobar al metro, ja m'entens...
Res ha evitat que arribés el setembre. Per molt que hagi volgut aturar l'estiu, fer-lo etern, evitar afrontar el meu setembre, endarrerir la teva partida, tenir més temps. Temps suficient com per poder "perdre" un vespre escoltant música i que ens expliquéssim perquè les nostres cançons preferides són importants. Ja veus, coses senzilles. Si m'hagués de retreure alguna cosa seria no haver-te fet més cas. M'han quedat desenes de petons que han desertat la teva màxima. El que sempre em respons davant de qualsevol dels meus sospirs de somni, projecte, voluntat o desig: "Doncs fes-ho". I em rebota per dins un"com si fos tan fàcil!". I tu repicaves amb un “intenta -ho". (Ja et dius aquestes coses a tu mateix? Espero que sí eh?)
Em desvio. Això volia ser un regal. Un regal d'agraïment per haver-me estirat de la mà perquè entrés a l'aigua. Tot i la por al fred i les pelusses de cabells d'aquella piscina del Bioritme... Per haver donat un cop fort contra l'aparador de la meva vida, fent que em qüestiones coses, realitats i futurs. Per les rialles i la música. Les converses i les birres. Per haver estat un company de pis i de tenda genial. I sobretot per haver construït nous records en escenaris on els antics feien mal. Ja ho saps, truca'm. Per viatjar. Per muntar un grup de música. Quan siguis milionari. Quan no tinguis on dormir. Quan et quedis covat o quan ja no recordis ni que és un pou. Però sobretot, truca'm quan tornis del teu viatge.
Però no t'ho vaig voler preguntar.
Per si deies que no. Per si em deies que sí.
Que no sabia, i encara no sé, quina resposta espanta més. Tampoc volia semblar massa boja o massa il·lusa, que les il·lusions i les bogeries tenen molt en comú i quasi no ens coneixíem. Ara em coneixes prou per a saber que tinc set de viure, que aquí molts cops m'ofego. Que la vida que se m'ofereix, la que sembla que és la que toca, no sé si la vull. Que tinc poques certeses. I les poques que tinc les atresoro.
Sé que aquella nit a la platja de la Barceloneta m'hauria d'haver banyat. No importava si l'aigua estava freda, si et quedaves a la sorra o si tornava a casa enfarinada en sorra. M'hauria d'haver banyat.
Altres certeses que atresorat aquest estiu són per exemple que la màgia, diga-li atzar o com vulguis, és capritxós i no es pot provocar. Ensorra l'empirisme. Que com en moltes reaccions químiques no n'hi ha prou amb ajuntar els reactius i ajustar el pH o la temperatura... Potser existeixen catalitzadors, és cert. Quan estàs prou relaxat i receptiu amb el món és més fàcil que succeeixin coses extraordinàries: "Déu només ajuda aquells que s'ajuden a si mateixos". Traduït seria un "espavila't". Això que tant t'agrada dir-me.
I m'enorgulleixo de espavilar-me superant pors i, ja sigui a les agulles per fer forats d'arracades o acceptant que hi ha errors que poden ser encerts. Com agafar un bus erroni de matinada i emportar-te un passeig nocturn per Barcelona i els seus records. I qui diu triar bus, diu triar una carrera. O espavilant-me atrevint-me a fer coses que hagués jurat que mai faria, com tirar la canya descaradament a un cambrer...
Encara que et reconec que hi ha hagut moltes matinades d'estiu que he fet retirada. De la vida. D'intentar canviar les coses. De tu. De tothom. De lluitar contra el mal de cap. De la farmàcia. De suportar la xafogor. De buscar respostes. De no tenir-ne. De desesperar-me per no trobar-les. De trobar-me sola rodejada de gent. De deixar d'intentar entendre persones. D'enyorar-les. De no ser jo mateixa...
Això d'acceptar coses no se m'ha donat mai gaire bé. No sé què ho fa. Però sé que gràcies a això sóc apassionada i compromesa. Tossuda. Prou tossuda per a fer a vegades bogeries o impossibles. Si m'ho haguessis preguntat, si m'ho haguessis demanat, hauria fet una bogeria i t'hauria dit que sí. T'hauria acompanyat. Mira que feia temps que no volia res amb una il·lusió tan i tan absurda. Sense motius racionals. Sense explicació. Un desig que connectava amb la presa de contacte amb el terra, amb la vida. Però tot plegat m'ha servit per entendre que hauria de viure el meu dia a dia amb la mateixa il·lusió que em feia pensar en recórrer el sud-est asiàtic al teu costat. Coneixent-me, coneixent el món. I que si t'haguessis deixat, t'hauria estimat. Ni que fos només un estiu. I hauria estat maco. Tot i saber que no et podria retenir i que res tindria a veure amb mi o les meves qualitats. Tampoc ho volia. Era molt conscient que necessites marxar, volar, fer una fugida endavant. Per tu, per salut mental, emocional, per la teva pròpia felicitat. Ho sabia i ho sé. Sé que t'enyoraré, ho sabia també des del primer dia. Allò que deia de les certeses... Però també parlàvem de màgia i per mi trobar-te de casualitat ha estat el punt de fortuna de l'estiu. I no em refereixo a aquella matinada que ens vam trobar al metro, ja m'entens...
Res ha evitat que arribés el setembre. Per molt que hagi volgut aturar l'estiu, fer-lo etern, evitar afrontar el meu setembre, endarrerir la teva partida, tenir més temps. Temps suficient com per poder "perdre" un vespre escoltant música i que ens expliquéssim perquè les nostres cançons preferides són importants. Ja veus, coses senzilles. Si m'hagués de retreure alguna cosa seria no haver-te fet més cas. M'han quedat desenes de petons que han desertat la teva màxima. El que sempre em respons davant de qualsevol dels meus sospirs de somni, projecte, voluntat o desig: "Doncs fes-ho". I em rebota per dins un"com si fos tan fàcil!". I tu repicaves amb un “intenta -ho". (Ja et dius aquestes coses a tu mateix? Espero que sí eh?)
Em desvio. Això volia ser un regal. Un regal d'agraïment per haver-me estirat de la mà perquè entrés a l'aigua. Tot i la por al fred i les pelusses de cabells d'aquella piscina del Bioritme... Per haver donat un cop fort contra l'aparador de la meva vida, fent que em qüestiones coses, realitats i futurs. Per les rialles i la música. Les converses i les birres. Per haver estat un company de pis i de tenda genial. I sobretot per haver construït nous records en escenaris on els antics feien mal. Ja ho saps, truca'm. Per viatjar. Per muntar un grup de música. Quan siguis milionari. Quan no tinguis on dormir. Quan et quedis covat o quan ja no recordis ni que és un pou. Però sobretot, truca'm quan tornis del teu viatge.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada