Turqueses i marrons

Va obrir la porta del portal amb indecisió, com si li costés. I la veritat és aquella porta sempre li havia costat. Va decir, conscientment, obviar obrir la bústia. Poc li importava si hi havia alguna carta. I menys ganes tenia de baralar-se amb la porta de la bústia que mig trencada sempre es despenjava. Va pujar els escales repassant el color turquesa tan absolutament horrible que pintava les parets de l'entrada i l'ascensor. Per devant del qual també va passar de llarg, amb la ferma decisió de continuar anant per les escales, per fer una mica d'exercici i tal.

 Al primer pis el turquesa deixava pas a un marró fosc, trist i igual de lleig que el turquesa. Almenys entonava més amb les portes atrotinades del pis. Fins que va arribar al segon, i va obrir la porta del seu refugi. La seva casa.

 Extranyada però, al veure que no hi havia la clau de dalt, hi havia algú a casa. I a l'obrir-la el va veure, estirat al sofà cargolat adormit. Es devia trobar malament. Un gerro d'aigua freda va caure sobre seu. No només per la preocupació de que la seva parella estigués malalt, sinó perquè esperava estar sola, gaudir d'una estona de música, de cantar mentre cuinava i mentre el forn enllestia la feina ella aprofitar per dutxar-se,  i exfoliar-se la pell. Una mica de ritual "spa" per intentar seduir-lo aquella nit quan tornés d'entrenar. En canvi d'això ràpidament va veure que aquella nit si sopava, soparia sola i que si havia de seduir algú seria el seu propi coixí.