Punts de sutura

Ja fa setmanes que em van treure els punts. I encara em fan mal. No ho entenc.

En portava tres en el dit del cor, a la mà dreta, descobrint així com és de necessària per tot, essent dretana com sóc...
Un tall. El vidre i la gravetat s'atrauen de manera perillosa...
Una nit de gener després d'una sobretaula massa llarga, em vaig disposar a recollir els plats del sopar. Mostrant el que creia que era intel·ligència vaig apilar tots els plats i gots en una safata per així, amb un sol viatge, dur-ho tot a la cuina. Allà, la vaig deixar sobre el marbre. Per evitar que la pobra safata de plàstic es desfés sense remei als encants de la calor de la vitroceràmica vaig deixar la meitat suspesa sobre les rajoles. Com jo, la safata florejada, no és el primer cop que s'asseu a l'abisme. Ens el mirem  amb fascinació però tampoc ens llancem...

En fi, en cert moment vaig agafar quelcom de la safata trencant l'equilibri. L'harmonia. La gravetat estava intuint la victòria. Tres segons. Em vaig veure a càmera lenta intentant salvar-ho tot amb una mà. Inútil. Els gots ja havien saltat i havien picat contra els plats de sota. S'havien obert com flors de vidre, i un d'aquells pètals afilats es va clavar al fons de la mà. De mi.

Un instint adormit de supervivència, un pressentiment de dolor immediat, va fer que enretirés la mà. La gravetat ja havia guanyat.

Un mar de vidres, trossos de porcellana, despulles d'un sopar, aigua i coberts va cobrir el terra de la cuina. Una taca roja va cobrir la meva mà.

No m'havien ficat mai punts. Tinc poca tolerància al dolor. Però molts cops sóc irresponsable de mena. Sé que tinc la ferida, però jo segueixo. La ignoro i em queixo d'ella, però no la curo bé, no reposo el temps adequat, no poso els punts quan toca, després s'infecta i em fa mal, ploro més... Un cercle viciós.

Aquest cop vaig ser més valenta, o menys idiota, qui sap. Vaig decidir anar a urgències i que decidissin professionals què fer amb el meu dit, i ja si podien amb tota la meva vida. De desastres en desastres porten passant els dies que ja són mesos, que ja són anys.

Que et cusin fa mal. No és el fil, tampoc és l'anestèsia punxada, no sé què és. Fa mal. Sents que per molt que t'intentin apedaçar allò ja no quedarà mai igual. Que et diuen que sí, que no serà res, que les agulles no fan mal, que recuperaràs la mobilitat en setmanes, que demà no et farà ni mal...

I saps que menteixen.

Saps que allà coma  mínim, hi quedarà una cicatriu. Com a mínim.

I plores, però no de mal, sinó de pena. Perquè col·leccionar punts de llibre és divertit. Fins i tot útil. Però col·leccionar cicatrius... Comences a dubtar de la seva utilitat. Et fa por que després de tants de punts i estripades algun dia ja no et reconeguis al mirall.

I plores, sabent que ja no pots fer res. Que el mal està fet, que no pots ignorar aquella ferida també.

Amb les setmanes doncs, vaig aprendre a viure amb un dit menys, i em vaig acostumar i tot! A saber que no hi podia comptar, a escriure a la pissarra amb dos dits, al canvi de la cal·ligrafia, a evitar tocar res amb aquell dit.. Cap problema. És extraordinària la capacitat d'adaptació que demostrem molts cops. 

Ara em queda la sorpresa.

La sorpresa que encara hi hagi moments que em faci mal. Que setmanes després que, molt maldestrament, em traguessin aquells punts tan lletjos i foscos, encara no estigui bé. Sorpresa de veure com petites ferides poden fer tant de mal. Com els accidents més ximples deixen conseqüències tan permanents.

Almenys, si la cicatriu existeix tens una prova, per dir: el meu patiment absurd té un motiu. Un origen. Perquè hi ha cicatrius internes i absurdes que no es veuen a la pell, i llavors... Com les pots curar amb oli de rosa mosqueta? Però jo mantinc l'esperança, basada en una accidentada experiència, que aquesta ferida es curarà així. Sense ungüents. Sense adonar-me'n.