Escrits meus

Quarts de nou del vespre. Diumenge inútil, improductiu. Resignada i morta de fred m'aixeco de la cadira. Un cop d'ull al menjador em constata que encara no havia aixecat la persiana, però que a hores d'ara ja no cal. M'he estalviat baixar-la. Em dirigeixo al bany. Una dutxa calenta si us plau, que em tregui aquesta gelor que a poc a poc ha anat calant fins al moll de l'os. Amb parsimònia i mandra em trec el que encara porto del pijama, els pantalons, i l'intent de vestir-me que he fet al migdia en forma de dessuadora. L'ambient gelat no em perdona, la pell de gallina, esgarrifances per l'esquena. D'un salt em tanco entre rajoles i vidre. Obro l'aigua calenta al màxim, i en l'últim moment abans que em cremi els peus giro 180° la maneta de l'aixeta... És una maniobra molt estudiada, em permet obtenir l'aigua calenta en molt poc temps, sense que renegui de dolor perquè l'aigua bulli... Sóc una visionaria! Un cop a la temp...

Fa unes setmanes, la matinada d'un divendres, vaig rebre una notícia inesperada. Va ser dur d'acceptar. De cop se'm venia a sobre una responsabilitat gegant.  La custòdia única i exclusiva de la meva pròpia felicitat. No era negociable. No era revocable.  Vaig prendre consciència que la meva felicitat és com una nena petita entremaliada i que jo en sóc la seva tutora legal. Que encara que ens separessim fa molts anys, per art de màgia no ha crescut, com en Peter Pan. M'ha esperat. I tot i els meus desastres, el meu caos característic, el meu poc temps lliure...  Igualment, es veu que me n'he de fer càrrec, que no hi puc renunciar.  Al principi em mirava amb recel. No li retrec. Sap que la vaig abandonar. Jo també me l'observava espantada.  Però, superada la sorpresa inicial, m'ha conquistat.  Perquè va arribar disfressada de llop, amb dues trenes, tan salvatge, tan alegra, tan valenta. Tot el que havia estat jo. Perquè se'm queda mirant desafia...

Apreciada senyora Foscor, Gràcies per la seva última visita. Acompanyada de la Negativitat, la Frustració i totes les seves amigues. Sé que em troben a faltar. És normal. Són moltes hores compartides. Molts moments intensos viscuts juntes. Porten molt de temps assistint-me en els moments més complicats. I encara que agraeixo  els seus consells "realistes", "empírics" i "protectors", no han resultat escollides. Perquè he triat a la Felicitat. Sé costa d'entendre després de tant de temps. Anys. Ella és petita, no sap gaire de mi... Fa molts anys que ens vam abandonar i està ressentida. Som com desconegudes que intentem fer veure que ens coneixem de sempre. I molts cops, ho reconec, no funciona. Ella no m'entén, i jo no l'atrapo. Li falta experiència. No em coneix com totes vosaltres senyores Ombres. No sap els meus punts febles, quines cordes pessigar. Encara no.  I sé que són motius suficient com per acomiadar-la. Però tinc espera...

A l'interior de la ment tinc una habitació així. Amb una porta oberta  amb una porta tancada. Domini d'un taronja estimat il·luminada pel capvespre. Buida, però plena de tot senzilla i complicada. Amb terres de fusta càlida per anar descalç i sentir. Pintura d'Anna Ancher - Interior d'habitació (1918)