Escrits meus

I reviure en el teu somriure aquelles nits d'emoció. I veure en la teva mirada la poca sort que perdre't va portar a la meva vida. Ser passatgera alegra d'aquest caminar convuls que m'allunya de tu. De mi.  De tot el que vaig ser, del que vaig renunciar per tu.  I no preguntar més perquè. Tancar un calaix sense ordenar. I que no importi. Ja no. I saber que quedarà el tacte de la teva mà en forma de somni. Efímer, desdibuixat, borrós. Un record punyent del passat. Amarg. I acostumar-se a no afegir sucre al cafè, als records. Gaudir de l'aroma i el sabor naturals. Simplement continuar. Equivocar-se. Viure. 

Si no t’agrada Sant Jordi, t’entenc. Entenc que no t’agradi una festa que es fa al mig de la primavera, quan ja de per sí és la època de l’any més recarregada de flors i detalls ensucrats... En la que recordem gestes heroiques de cavallers que salven princeses de ser devorades per dracs ferotges. A més d’una i una li deu semblar una argument massa gastat, massa vist. On les parelles s’intercanvien flors per llibres. (I no dic qui ha de fer cada cosa perquè el meu esperit feminista no em deixa. ) Per tant no deixa de ser un Sant Valentí català, una cita obligada si vols quedar bé en societat en la que no pots ser menys que el company i has de quedar com un senyor regalant una rosa a la parella. Entenc que això et faci molta mandra, que no t’agradi que et diguin quan has de demostrar el teu afecte a la persona estimada. Que no vulguis deixar-te tants diners en una simple flor, ni en l’últim best-seller de moda amb tapes dures. Entenc que et cansi no veure durant mesos cap...

Hi ha coses que la càmara no pot captar, que l'objectiu no és capaç de detectar i no puc reflexar en cap cas en una imatge digital. Maleïda  percepció... No em deixa ser mai objectiva i no puc evitar sentir que no fa justicia la fotografia que estirada en el banc de pedra faig del cel florit que tinc a sobre. Descansant sobre fustes vernissades hi ha una tela desfilada que contè una allau de flors liles sobre la taula i els bancs. Entre mig dels branquillons els rajos del sol són capaços de sortejar angles impossibles per arribar a impactar sobre el meu front, fent que per evitar quedar enlluernada m'hagi de cobrir amb un braç per poder observar els núvols distants. Els pètals liles suaus segueixent caient, com els segons s'escorren en un rellotge de sorra, constants, a caprici del vent, suren suaument. Un llagrimeig delicat de la primavera. M'encanten les glicinies. Són les que han forjat aquest sostre tan acollidor, unes plantes molt valentes. Floreixen quan l...