Escrits meus

Avui fa fred.  Ho noto a les mans. Han perdut des de fa setmanes la suavitat. Ho noto als peus, que tot i portar uns mitjons de llana de colors surrealistes, no aconsegueixo escalfar-me’ls.   A través dels vidres entra el sol. Són rajos blanquinosos, d’un sol descolorit, llum de contra hivern. M’escalfen l’espatlla. Aporten una mica de calidesa a l’ànima. La benaurada escalfor en mig d’un dia de Gener.  Avui fa fred.  Ho noto a l’ambient. L'aire és gelat, respirar profundament fa mal. Encara que dins meu fa molt que també va marxar la primavera, que no aconsegueixo treure’m del damunt una gelor basal, una fredor residual que ni amb mantes ni amb jerseis puc combatre. Al final m’hi he acostumat. A saber que les meves mans sempre estan congelades, que la pell s’esquerda sense remei, i a la mínima tinc una nova ferida, un nou tall. Que cada cop que em rento les mans o menjo una taronja em couen amb petites fiblades de dolor. Avui fa fred...

És curiós com pot arribar a ser d'inspirador un passeig de tornada casa quan gairabé toca la mitjanit. Encara que la Diagonal sembla una veritable cursa d'obstacles laberíntica gràcies a les obres, caminar entre mig de sots, ombres, i muntanyes de roca no és gaire diferent al que és el dia a dia ja de per sí.. . No m'han faltat detalls als que voler fotografiar ni piles de runes que voler explorar. Però per no treure'm els guants a la majoria els hi fet una instantània amb la retina i he seguit caminant.  Un aparador il·luminat m'ha fet aturar.  Deixant de banda que la meva minsa consciència ecologista no entén que carai fan els llums oberts quan ningú pot entrar a comprar, he afluixat el pas per observa'l millor. Però quan he passat de llarg un impuls m’ha fet tornar. Immòbil davant, he acariciat el vidre amb les mans, bé amb la llana dels guants, alhora que els meus ulls analitzaven tot el que hi havia darrera els vidres.  Era una botiga de mobles. I en ...

Últimament em costa escriure, no fos cas que al precís instant que la tinta roça el paper, les meves idees decideixin fugir. No fos cas que tots aquells pensaments que haurien de quedar-se sota l'alfombra decideixin, sense cap mena d'autorització, posar-se a ballar al mig de la sala desafiants. Tinc por d'aixecar la mirada i trobar al fons dels meus ulls el reflex de secrets, de silencis obligats, de desitjos condemnats a cadena perpètua. Amb tot, els dies segueixen passant. El Nadal ja ha passat. Res dura per sempre. Però es pot repetir en el tems, de manera anunciada o no. Els meus desitjos, encara que no van anar amb cap carta segellada a Lapònia o a Orient, nomès el temps podrà dir si es compliran. De moment, el que m'han portat és més del que havia demanat, molt més del que esperava i segurament molt més del que mereixo. Acceptarem el que la vida decideixi donar-nos. Seguriré però, secretament esperant. Perquè l'esperança pot ser més verinosa que la des...