Escrits meus

Hi ha una gran diferència entre el què vols i el què hauries de voler. Entre el què desitges i el què et fa bé. Cegats per una il·lusa convicció podem creure el contrari. Però al final la realitat com una llosa aplastant cau sobre nostre. Entre moltes coses que té el Nadal, així com maques, és el fet que és l'època de l'any en que es demanen més desitjos. L'època en el que implores poder complir els bons propòsits, de creure que un canvi és possible. De demanar allò que l'any anterior no hem aconseguit. El problema és que no sé ben bé a qui li demanem. Suposo que en part a nosaltres mateixos. Però jo cada cop estic més perduda. Perquè realment a qui li vull demanar coses és a tu, ni al Nadal, ni al Tió, ni als Reis, ni al Pare Noel, ni al cel, ni a la bona sort... Ni tant sols al destí.  T'ho vull demanar a tu, perquè ara per ara, el que més desitjo està nomès a les teves mans.  Et demano que no em truquis més de matinada, amb l'excusa d'una festa, et de...

No entenc del tot perquè estic escrivint aquestes línees, nomès sé que mentres ho faig el pols se m'accelera, i tinc una sensació de la buit a la panxa molt desagradable. Però sé que ho he de fer, és una cosa que sé que he de fer. Que avui més que mai necesito un canvi. I tot és començar... Sé que no tinc dret a queixar-me de la meitat de coses que m'han passat aquests últims mesos, que cap dels dos ha tingut la culpa de forma exclusiva. Que sóc responsable de cada una de les decisions que vaig prendre, de forma conscient o no. Però has d'entendre que això m'ha trasbalsat d'una manera que no m'agrada reconèixer. Com et deus imaginar sóc una persona força  analítica i racional. Intento entendre el perquè de totes les coses, ja des de petita, i potser per això he acabat en una carrera científica traïcionant a la meva part més poeta, més artística... Així doncs la pregunta és simple. Per què jo? O... Per què tu? D'acord, de simple no en té res, i potser no...

Se m'escapa el temps de les mans amb una facilitat espantosa. I a més, últimament el temps fa coses extranyes... No em refereixo a que un dia plogui i al altre pogui anar amb maniga curta.  Em refereixo a fenòmens extranys relacionats amb la percepció del temps, el que es medeix en segons, minuts etc. I és extrany perque tot i tenir la sensació absurda de no saber com carai ja som a mitjans de desembre, al dia a dia les hores tenen la capacitat de fer-se eternes.  Com s'enten? És una incongrüent contradicció.... La única solució és aquesta: que el tems es fa elàstic, i com una goma es pot estirar molt per de cop i rápidament escurçar-se violentament.  I entre mig d'aquestes anades i vingudes dels segons i els minuts hi estic jo atrapada.  Asfixiada per la rutina imparable dels dies, que un dia és dilluns i a l'altre ja és divendres. I no ho entenc, perquè em queda tantissim per fer i he fet tant poc. I sembla que el temps sigui aliè al meu patiment i segueixi...