Escrits meus

Avui he tornat passar per aquells carrers on vam passejar, tu i jo, plegats, una nit inolvidable. He passat pel carrer Princesa i alguna cosa s'ha posat en alerta, en tensió, com quan per casualitat o no, les nostres mans es roçaven lleugerament al caminar. He buscat el bar on vam compartir confesions, frustacions, il·lusions i alguna copa. La memòria traicionera no ha volgut col·laborar, però finalment gràcies a la tecnologia moderna l'he pogut situar en un mapa. Amb l'orientació que dóna la intuïció quan persegueixes un record, he buscat i finalment he trobat el bar de "La bona sort". En aquell moment ho vaig interpretar com un auguri esperançador. Avui ho he vist com una amarga irònia. No m'he atevit a entrar, encara que des de fora es veia una mica el pati amb tots aquells coixins i cortines que donaven aquella atmosfera tan càlida. Però no m'ha fet falta. Perquè recordo perfectament des de fora la teva mirada fosca clavada en els meus ulls. Reco...

Igual que el poeta que decide trabajar en un banco, seria posible que yo en el peor de los casos, le hiciera una llave de judo a mi pobre corazón, haciendo que firme llorando esta declaración: Me callo porque es más comódo engañarse, me callo porque ha ganado la razón al corazón. Xabi San Martín

No puc dormir, ni vull dormir. El meu sistema nerviós central encara no s'ha enterat que ja pot disminuir els meus nivells d'adrenalina, noradrenalina, cortisol etc. Que ja no estic al mig d'un servei on he d'estar a cinquanta llocs alhora i no arribo, que el pols s'atura un segon per desprès accelerar quan veig que hi han tres safates enormes de menjar per treure de la cuina i quatre de begudes a la barra per repartir a les taules de la terrassa i de dins la sala... Ha estat nomès una setmana i un parell de dies, però sembla que hagi passat moltíssim més. Ha estat doncs, molt molt intens, i potser no es veurà en la valoració final que han fet de mi els superiors, però m'hi he deixat la pell. I casi que literalment, m'he tallat, punxat, cremat, tinc ferides als peus de les sabates, de tantes hores de peu, de tantes relliscades on els meus recentment adquirits reflexos han evitat més d'una sonada caiguda. Recompte de l'experiència? Molt positiva,...

A costat i costat del camí l'esplanada. Camps verds daurats pels útims rajos del Sol d'estiu onejant suament amb el vent del capvespre. Era tan relaxant la sensació d'infinit al no veure on acabaven aquells camps, cap montanya que fes ombra ni el mar per posar fronteres a la terra. Res. L'esplanada i prou. Amb ella. S'havia perdut feia estona, però no literalment.  S'havia perdut en els seus pensaments. Alhora que passejava aixecant pols amb cada passa, passejava pels seus records i anava trenant amb cordills cada fotografia, cada frase no pronunciada, cada carta mai enviada. A la mà duia  també un estel maldestre fet per ella, amb una mica d'ajuda, però una obra pràcticament pròpia. Canyes de blat formant l'esquelet i una roba estampada tensada preparada per fer volar ben amunt l'estel. La cua tenia llacets de colors i li va lligar els cordills amb les fotografies i els papers que en silenci duien gravades paraules que volien ser cridades. Quan v...