Escrits meus

Tan de bo fóssim capaços de gaudir. De debò. Només això. Capaços de ser senzillament feliços. Més feliços si cal. Però feliços. I tan de bo poder gaudir sense pensar tant. Sense donar tants tombs a tot. Aconseguir frenar les velocitats trepidants dels nostres cervells. Que hiperanalitzen cada estímul, classificant la majoria, de forma cautelar, com d’amenaça. Tan de bo no et generés ansietat el voler ser feliç. Tan de bo poguéssis, i poguéssim, ser capaços, de veritat ho dic, de gaudir aquesta aventura de vida i viure-la intensament. Exprimir al màxim aquests dies, com si fossin els últims, però no per voler ser melodramàtics sinó per sentir que valen la pena. I si és això una cançó de laments, de desitjos...   Seguiré escrivint la lletra i et deixo a tu, si vols, la melodia. Tan de bo que em regalessis una tarda, i et pogués portar a passejar pel meu barri. I triaria el que visc actualment per proximitat. Però que sàpigues que si em regales una tarda puc fer que et fascini...

                                                          Mai hauria pensat que es podia trobar a faltar tant un balcó, una ciutat. Els colors de les matinades mirant des de Montjuïc aquella Barcelona bruta. Un espai a l’ànima que ara és ple de buidor. Perquè sé que avui, possiblement, sigui de les últimes nits que observo i devoro aquest espectacle.   I ha estat còmplice de tant... Moments fràgils, nits de somnis i insomnis converses amb la lluna, esmorzars de sol. Records la majoria, només meus.   Pel camí, de mica en mica, jo em vaig trencant. Deixo enrere pedaços que eren meus i que ara són ocupats per cicatrius, necrosi de la pell, per incapacitat d’aquest cos limitat de crear nous teixits d’esperances. I amb ...