Escrits meus

Si m'ho haguessis preguntat, ai, si m'ho haguessis demanat... Però no t'ho vaig voler preguntar.  Per si deies que no. Per si em deies que sí.  Que no sabia, i encara no sé, quina resposta espanta més. Tampoc volia semblar massa boja o massa il·lusa, que les il·lusions i  les bogeries tenen molt en comú i quasi no ens coneixíem. Ara em coneixes prou per a saber que tinc set de viure, que aquí molts cops m'ofego. Que la vida que se m'ofereix, la que sembla que és la que toca, no sé si la vull. Que tinc poques certeses. I les poques que tinc les atresoro.  Sé que aquella nit a la platja de la Barceloneta m'hauria d'haver banyat. No importava si l'aigua estava freda, si et quedaves a la sorra o si tornava a casa enfarinada en sorra. M'hauria d'haver banyat. Altres certeses que atresorat aquest estiu són per exemple que la màgia,  diga -li atzar o com vulguis, és capritxós i no es pot provocar. Ensorra l'empirisme. Que...

Va obrir la porta del portal amb indecisió, com si li costés. I la veritat és aquella porta sempre li havia costat. Va decir, conscientment, obviar obrir la bústia. Poc li importava si hi havia alguna carta. I menys ganes tenia de baralar-se amb la porta de la bústia que mig trencada sempre es despenjava. Va pujar els escales repassant el color turquesa tan absolutament horrible que pintava les parets de l'entrada i l'ascensor. Per devant del qual també va passar de llarg, amb la ferma decisió de continuar anant per les escales, per fer una mica d'exercici i tal.  Al primer pis el turquesa deixava pas a un marró fosc, trist i igual de lleig que el turquesa. Almenys entonava més amb les portes atrotinades del pis. Fins que va arribar al segon, i va obrir la porta del seu refugi. La seva casa.  Extranyada però, al veure que no hi havia la clau de dalt, hi havia algú a casa. I a l'obrir-la el va veure, estirat al sofà cargolat adormit. Es devia trobar malament. Un gerro d...