El meu racó
He triat el meu racó del mirador i potser no és el més maco, ni el més espectacular; però l'he fet meu. Està emmarcat amb arbres de fulles petites. Com jo, fets de molts detalls insignificants que el conjunt dóna un sentit. Cada fulla diminuta té una història, ha sortit d’un brot verd i fràgil fins a créixer i ser una fulla verda completa, que com les il·lusions en general, algun dia es pansirà i s’abandonarà als corrents de vent. La barana aquí és de fusta, menys rígida i imponent que les de pedra d'uns metres més enllà. Potser una mica més flexible i m'agrada la idea. Sóc una persona de sumar. Sempre. De no tenir fronteres inamovibles, de saber ampliar horitzons, de buscar més enllà de les línies dibuixades a terra. De no saber respectar horaris ni costums. Així que potser no ha estat a l’atzar triar aquest racó. I les vistes... Una Barcelona infinita a les dues de la matinada des de Montjuïc. Tot de llums ataronjades, petits puntets de llum enmig de la foscor d...