Escrits meus

[ ...]  Estaven asseguts un al costat de l'altre però separats per una cadira. Es van mirar i van mirar la cadira que hi havia al mig. Tothom s'havia aixecat de la taula, no quedava ningú sopant. El centre de la taula era l'únic que quedava intacte, hi havien infinitat de copes trencades i els plats eren buits. Les restes de confeti daurat i els papers de regal estripats donaven una falsa sensació de diversió a la nit. L'Ian, amb un gest, la va convidar a seure al seu costat, i l'Aroma es va canviar de cadira sense pensar-s'ho. Estaven sols i desarmats. Per primer cop en tres hores, es van relaxar una mica. Van respirar més millor. L’Ian, que tenia el braç damunt del respatller de fusta, quan alleugerit per veure que s’hi asseia amb un mig somriure als llavis, el va posar damunt de les seves espatlles. Amb afecte contingut. Feia masses hores que no veia aquell somriure. Havien sobreviscut al sopar, s'havien fet costat.  L'Ian li va estrèn...

El temps que et quedi lliure,  podràs decidir si el malgastes pensant en mi. Dedicant cada minut a un record esquitxat per la meva presència, per les meves carícies. O intentes avançar oblidant que un dia vas creuar fronteres tancades, que vas destruïr construïnt, i que ara de tot només queden ruïnes i pilars inacabats. Però com a titular exclusiu del teu temps, tens a efectes pràctics la potestat de no gastar ni un segon a favor del meu record. No vull tornar a ser una ombra maleïda... Ni una musa inspiradora que nomès el ron i la llimona invoquin. Sóc aliena si aquest és o no el teu patiment. Si la realitat supera la ficció o si ni s'hi assembla. Però no crec que ho descobreixi mai. Les cendres cobreixen el que un dia va ser un jardí. No queden res d'aquelles i·lusions florides, s'han pansit totes per inaptitud del jardiner i inclemències del temps. I no em quedarè a l'espera de la ressolució d'aquesta instància interrogativa.

Estic esgotada per culpa de trobar-te a faltar. Resulta empipador. Frustrant. D'allò més insoportable. Et vull aquí. Ni demà, ni passat. Avui. Ara. Per què tan aviat? Per què tan de cop? Tant que em fa tenir por. De la nostre velocitat. Dels nostres dubtes. Fins al punt de tèmer que no siguem capaços de continuar aquesta història atrapada en silencis perfectes.