Escrits meus

Si un dia havia decidit construir una sala de records, aquell dia volia muntar un prestatge. On posar tots aquells anhels, les il·lusions, els desitjos mai complerts.  Un prestatge de trofeus, però no dels guanyats, sinó dels que no havia arribat a gunayar mai. Que havia perdut abans de tenir-los entre les mans. No seria un prestatge per ensenyar, però potser amb els anys aprendria a estar-ne més orgullosa que dels estants on estaven les medalles sí aconseguides. Es coneixia a si mateixa suficient com per saber que era tot el que podia fer. Que el millor que podia fer era deixar-los oblidats en aquell prestatge i seguir com si res importés. Ser de gel, ser més imparcial amb les decisions que no depenen d'un mateix. Ser menys sentida. Aprendre de la supervivència. Molts cops havia pensat quan perdia en una competició, que aquella era la última a la que s'incrivia. Desprès però l'esperança il·lusa la tornava a animar a intentar-ho de nou. Que aquell cop seria diferent... ...

Si un dia havia decidit construir una sala de records, aquell dia volia muntar un prestatge. On posar tots aquells anhels, les il·lusions, els desitjos mai complerts.  Un prestatge de trofeus, però no dels guanyats, sinó dels que no havia arribat a gunayar mai. Que havia perdut abans de tenir-los entre les mans. No seria un prestatge per ensenyar, però potser amb els anys aprendria a estar-ne més orgullosa que dels estants on estaven les medalles sí aconseguides. Es coneixia a si mateixa suficient com per saber que era tot el que podia fer. Que el millor que podia fer era deixar-los oblidats en aquell prestatge i seguir com si res importés. Ser de gel, ser més imparcial amb les decisions que no depenen d'un mateix. Ser menys sentida. Aprendre de la supervivència. Molts cops havia pensat quan perdia en una competició, que aquella era la última a la que s'incrivia. Desprès però l'esperança il·lusa la tornava a animar a intentar-ho de nou. Que aquell cop seria diferent... ...

Seria la persona més feliç del món si ara mateix, en aquest precís instant, em pogués rendir a la dolça son, a l'abraçada magnetitzada del meu llit. I quedar-me tal qual vestida i amb els peus al coixí del cap, i el cap on haurien d'estar els peus... Sí, del revés, pero dormida. La fatiga acumulada de tot el dia, l'estrés i l'esforç mental esgotat semblen molt més insignificats si em quedo aquí, així, amb els ulls tancats i el llum obert. És absolutament tentador fer-ho... Cada cèl•lula del meu cos sembla que cridi implorant: "Si us plau no et moguis, queda't quieta i rendeix-te " És potencialment addictiu dormir quan no hauries, com les migdiades traïdores, els cops de cap en una classe aborrida o quan ja ha sonat el despertador... Però en canvi aquí estic, pensant en tot, maleïnt les lentilles, els dentistes i les seves recomenacions de rentar-se les dents desprès de cada maleït àpat... Renegant perquè sé que m'he de fer el dinar de demà, sé q...