Escrits meus

Arribarà el bon temps. No pateixis. Perquè tot passa. Inclús aquest hivern que esgarrapa. Després d'una tardor per oblidar fort i profunda. Però arribarà el bon temps. I la primavera. I amb ella les flors. Recordes com t'agraden les flors? Com les miraves? Com tens un radar per detectar-les vagis per on vagis? Que  no  són poques les vegades que t'has parat i has deixat de parlar sota la cara d'estupor del teu company de passeig; per apropar-te i veure millor unes flors, a vegades tocar-les, inclús olorar-les. No em diguis que no t'agraden. No pots enganyar-te així. Va, arribarà el bon temps. I amb ell els colors. Fractals de llum capritxosa. Tactes vegetals i simples per conectar amb la terra i els elements. De debò. Aguanta una mica més. No queda gaire. Ets primavera.

Les ones del cervell quan senten música clàssica es sincronitzen a l'únisson com per art de màgia. Quan un ull humà veu una longitud d'ona corresponent al color vermell el seu ritme cardíac s'accelera i la pressió sanguinia s'eleva unes decimes. Quan el que detectem és una del valor del color blau el pols es realenteix, i disminueix una mica la pressió. Avui és un dia molt extrany, he anat a treballar a les nou sense dormir, desprès d'una llarga festa que s'ha complicat fins al punt de convertir un sopar en un esmorzar. Coses que passen... És extrany perquè he necessitat un desequilibri d'aquestes magnituds per poden sincronitzar el meu ritme circadiari de son amb els horaris del món normal. Acostumada a no tenir son fins mínim les dues de la matinada, a fer tard pels matins a tot arreu em sembla molt curiós que siguin quarts d'onze de la nit i que ja em volgui anar a dormir. M'hi ressisteixo. Però per un cop és així. Fa por quan les coses espont...