Escrits meus

En totes aquelles albades vam escriure a crits somnis, vam celebrar festes, i vam pintar alguna llàgrima. Veiem la ciutat als nostres peus, el port tant a prop, el cementiri tant lluny  (ens sentiem poderosos). Joves. Inmortals. Les bicis al terra vigilant.  Les faroles espiant. I tots esperant un nou dia, perquè sortís el sol i algun bar obrís per donar-nos esmorzar.

He trobat un mapa.  I no sé de què.  Potser porta a un tresor. A una antiga habitació que em vaig inventar. Potser és un plànol de com m'imaginava que seria casa meva, el meu futur. Potser no estava acabat de dibuixar i per això no puc saber de què era. Sé que el vaig pintar jo. Em reconec en els traços, en les línies que tot i voler ser rectes no ho aconsegueixen, en els gargots nerviosos i impulsius, en la mesura de la pressió de la tinta líquida sobre el paper.  Em reconec. Sé que el vaig dibuixar jo. I no recordo per què. Per a què. Potser era un avís el meu jo del futur. Un missatge per mi. Per veure si sóc capaç de recordar què volia en el passat. I sobretot per revaluar si s'assembla al que busco en el present. Però, com s'interpreta un mapa sense llegenda? Sense màgia? Com tornar als desitjos guardats i enterrats al mig d'una illa deserta que ningú coneix?  La resposta és fàcil.  Havia de dibuixar un plànol per mesurar-me.  Havia de pintar un mapa p...