Escrits meus

 Temptacions i plors, procrastinacions i serendípies mandres en llits aliens, dubtes i preguntes en silenci, enyorances i cançons, versos i confeti. Llençols de flors, pantalons nous, color a les galtes, lloses de feina, pors i futurs incerts. Rascades i èczemes, drogues que no es venen en farmàcies, fred i calor, abraçades que oloren a finals, entrades i concerts, plantes que reviuen, mitjons desapareguts, camamilles i mal de gola.   La digestió de l'egoisme és difícil.   Aparcaments en aprenentatge, places plenes de gent, silencis dins de la cridòria, mapes de ciutats per recórrer, parcs i arbres astuts d’escuts, Ments que exploten en idees i impulsos nerviosos, elèctrics, sense sentit (aparent). Montjuïc vigilant atent al que fem per si seguim fugint (fingint). O apostem per ser sense màscares, sense demà només avui. Ara.   Ningú va dir que fos fàcil estimar més enllà dels límits...

Carrer del Vidre cantonada amb carrer de l'Heura. Un antic herbolari, on visc.  Glopejar records sempre és dur. Veig a través del vidre de l'aparador un terra ple de confeti, llums vermelles entre els peus de la gent que camina de nit. I de cop piques contra el meu aparador.  Un impacte sense mesura. Em fas qüestionar d'una sacsejada tot el que conec. Des de llavors res sembla tenir sentit. Has desequilibrat coses que havia costat construir. El vidre només s'ha esquerdat, però a dins de l'aparador tot ha tremolat. La decoració, la col·locació de cada peça, tot a fer punyetes. Tot.  Aquell producte que em venien, el futur, de cop és a terra,  i sense el cartells d'oferta em sembla vulgar. Poc desitjable. Com havia estat convençuda de voler això? Des de dins et miro espantada. El vidre de l'aparador s'ha esquerdat. La llum del carrer s'hi reflexa de forma hipnòtica. Dins el pensament et crido. T'adverteixo. Si tornes a impactar el vidre petarà. És ...

  Orbitals. Dibuixo línies que giren aleatòriament al voltant d'un punt. S'allunyen però tornen. Elàstiques. Com qui balla un swing. S'envà, però sempre torna. I mentre gira genera llum. A cada passa a l'aire salten guspires que no sempre veus. Orbitals. De difícil classificació. De difícil nomenclatura. Potser únics. Lliures. Amb ganes d'ocupar tota la pàgina de la meva llibreta. Com qui no té por de menjar-se el món. L'univers. I, en canvi, ara, asseguda a un tren cafeter, reclosa en un espai que ocupo massa, em sento angoixada. Sense lloc per moure'm. Odio aquests trens. Em semblen una broma de mal gust. Qui té les cames tan curtes? Jo no les puc estirar. En fi. A vegades (només a vegades, eh?) m'angoixo i vull fugir. Molts cops fugir és voler dormir. Per mi molts cops és la millor solució. Dormir. Una nena al meu costat porta una motxilla blava plena de nines. Juga a què les nines es facin petons entre elles. Són princeses. Algú li hauria d'expli...