Turqueses i marrons
Va obrir la porta del portal amb indecisió, com si li costés. I la veritat és aquella porta sempre li havia costat. Va decir, conscientment, obviar obrir la bústia. Poc li importava si hi havia alguna carta. I menys ganes tenia de baralar-se amb la porta de la bústia que mig trencada sempre es despenjava. Va pujar els escales repassant el color turquesa tan absolutament horrible que pintava les parets de l'entrada i l'ascensor. Per devant del qual també va passar de llarg, amb la ferma decisió de continuar anant per les escales, per fer una mica d'exercici i tal. Al primer pis el turquesa deixava pas a un marró fosc, trist i igual de lleig que el turquesa. Almenys entonava més amb les portes atrotinades del pis. Fins que va arribar al segon, i va obrir la porta del seu refugi. La seva casa. Extranyada però, al veure que no hi havia la clau de dalt, hi havia algú a casa. I a l'obrir-la el va veure, estirat al sofà cargolat adormit. Es devia trobar malament. Un gerro d...