Escrits meus

Mel i eucaliptus, un dia plujós. Els arbres ploren:  l'hivern ha mort. Les primeres fulles fan mal. Hi ha flors més valentes que fa nits que decoren les branques, els records. Núvols i vent, un dia fresc.   El calendari es revela: la primavera ha renascut. Els primers batecs fan mal. Hi ha maneres de seguir que eviten mirar-te els ulls, els iris, les pupil·les.   Em sento més segura,  abella feréstega entre flors.

Amb el temps he après que només hi ha un moment exacte i precís per beure una tassa calenta. Una infusió, un te o un cafè. Només un moment, efímer i volàtil. I fràgil. En el que la temperatura és ideal: no crema però està prou calent per a consolar l'ànima. I si t'esperes massa... Aquell instant perfecte simplement passa de llarg...  Sempre em prenc el te fred.  El cafè en aquella temperatura fastigosament tèbia. M'espero massa. Fins i tot per mullar-me els llavis. Altres simplement, deixo la meitat de la tassa refredar. Potser bec els primers glops i cremen lleugera i deliciosament. Però amb l'objectiu d'allargar aquest plaer senzill, no m'acabo la tassa per evitar que s'acabi l'instant de felicitat amb les últimes gotes. I aquests moments són irrecuperables... Per la por de precipitar-te i cremar-te molts cops corres el risc d'anar perdent tasses per gaudir, perquè no has estat prou valent per acabar-te la tassa d'un sol glop. La vida a veg...