Quarts d'onze de la nit
La Lluna em mira. I la miro. Ens observem discretament, des de la distància. Fa molts dies que no parlàvem, que no ens dèiem res. Al seu voltant quatre núvols trapelles semblen voler seduir-la. Ella argentada, segueix il·luminant la meva terrassa, impassible.Gairebé lluna plena, i si no recordo malament l'últim cop que vaig saber d'ella era una delicada mitja circumferència... Tants dies han passat? No sé què dir-li. L'únic que em ve a la ment és que el juny està a punt d'irrompre a la meva vida, i sempre és un mes convuls. Cada juny em faig un any més vella, una mica més mortal. I això abans, em feia gairebé tanta il·lusió com el Nadal. I ara... En aquests temps que m'ho qüestiono tot, fer anys no m'emociona tant. Potser perquè és com fer un balanç d'èxits i fracassos de l'any, i no hi estic interessada a descobrir què ha guanyat aquest cop. Cada cop sembla més freda aquesta nit de divendres primaveral. També li podria dir que...